RELAT CURT
PARANOIA
Tic, tac, tic, tac... Les agulles del rellotge caminen sense parar i cada segon ressona dins el meu cap. Són les cinc de la tarda. Em dic a mi mateixa: avui si, avui ho faré. Ara mateix m'asseuré davant de l'ordinador i em posaré a escriure. Encenc l'ordinador. Em preparo la cadira per estar còmode. Un coixí, o potser dos, o potser millor cap. No ho sé... Vaja, sense coixí ja està bé. M'assec a la cadira. L'ordinador està encès i acabo d'obrir el programa corresponent. Tot preparat. Faig cruixir els dits, uns petits estiraments amb els braços i tot preparat. Però... La boca... La noto seca. Necessito líquid, aigua potser, alguna cosa que m'hidrati el coll. Ja està! Un cafè és la solució. M'aixeco de la cadira sense coixí i me'n vaig a la cuina a preparar-me un cafè, amb llet (això si), i tot seguit tornaré i ja estarà tot preparat per començar a escriure. M'espero uns segons mentre la llet s'escalfa al microones. Mentrestant vaig pensant què puc escriure. No sé... Em feia il·lusió fer alguna cosa tipus thriller, allò misteriós i tètric. Però aquella història que també em va venir al cap, més de rotllo romàntic amb els dos enamorats... No, massa pesat i cursi. Què pensarà la gent? Que tinc pardalets al cap? La gent que ho llegirà es mereix més. Potser una comèdia, si. Amb humor es soluciona tot i a tothom li agrada riure. Però tal i com està l'ambient internacional últimament... No crec que la gent tingui ganes de riure. Pensaran: i aquesta imbècil, què collons vol ara? Va de graciosa, no la veieu? Ens vol fer riure, ha! A veure si li fa gràcia que la fotem fora del concurs. Ara no rius tant, oi? No, tampoc seria això. Ja tinc el cafè (amb llet). Torno a la cadira. M'estic començant a posar nerviosa. Començo a donar patadetes amb la cama. Necessito un cigarret. Si, potser això em farà venir la inspiració. M'aixeco i me'n vaig a buscar un paquet de tabac. I mira que avui no havia fumat en tot el dia i volia seguir així, a veure si era capaç de no fumar en un dia sencer. Però no. No en sóc capaç. M'encenc un cigarret i m'empasso el fum. Res. La inspiració no arriba. El que si arriba és una altra cosa i he de sortir corrents cap al lavabo. Això si, tinc temps per deixar el cigarret al cendrer i prendre un glop més de cafè (amb llet). Torno cap a la cadira alleugerida però no menys nerviosa. Què faig? Què escric? He de fer un relat breu i no sé ni per on començar. Quina tonteria. Mireu-me, aquí, fent el burro, donant-hi voltes... I mira que quan m'hi poso podria escriure pàgines i pàgines senceres i llibres i tot. Però ara mateix l'únic que tinc al cap és que no em ve res al cap. Ni un bri d'inspiració. I ja són quasibé les sis. Quina parida! Mireu si tinc poca imaginació que ara només podria escriure sobre això. Que no sé què escriure. Us ho imagineu? Una espècie de paranoia, el relat sobre el relat, l'escriptora escrivint sobre el què està escrivint l'escriptora, la història fent-se a si mateixa. Si, i podria començar parlant sobre el rellotge i l'hora que és, com que no ha fet ningú... Que poc original que sóc. A vegades crec que és veritat que estic vivint una paranoia. I quin interès tindria escriure això? Cap. No té ni punyetera gràcia. En fi, què hi farem... Demà m'hi tornaré a posar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada